blog

MI AMIGO TOM

Esta es la historia de mi amigo Tom, el joven exsoldado que el pasado verano conocí en Laos. Y de su esposa Elna. La conocí en la cima de una colina. En seguida hicimos buenas migas y hablamos sobre las trampas de la vida después de que su marido, o lo que quedaba de él, regresara de las trincheras:

Tom dejaría atrás el maleficio del pasado, pensó ella cuando lo vio bajando sonriente del avión, con los brazos extendidos para recibir el calor que tanto había esperado y necesitado en los angustiosos momentos de soledad.

No obstante, a pesar de decirle que negar palabras era abrir distancias, cada noche los silencios de Tom se hacían más aplomados.

Y es que: ¿cómo podía uno eludir aquel trauma que se apoderaba lenta y progresivamente de él como una metástasis? Me dijo ella ¿Cómo podía Tom recuperarse si la guerra lo seguía matando después de que las armas hubieran cesado de disparar? ¿Si la guerra: sus detonaciones, su sangre, sus gritos que arañaban el silencio del campo de batalla, pero también de su casa, de su habitación y de su cama, en los suspiros cuando hacía el amor con ella o cuando acariciaba la piel de su hija recién nacida, era ya su único recuerdo?

No fue por las personas que maté, ni siquiera por lo que sentí cuando las disparé, me dijo él mirando como el horizonte de aquel pequeño paraíso se desintegraba en estrías de fuego. Sino lo que mis ojos habían visto sin disimular: tripas, brazos suspendidos en el aire y el color blanco de los ojos. Sobretodo eran los ojos blancos, sin vida, agonizando en silencio, lo que no me dejó dormir, lo que me impidió comprender lo que quería mi mujer. Ni siquiera podía mirarla ya a los ojos porqué en ellos veía el recuerdo de lo que poco a poco intento aún desmemorizar. Sí, he dicho desmemorizar, no te confundas con olvidar, porqué olvidar no se puede, no en mi caso.

El último día, cuando me despedí de ellos, les dije:

-Y no obstante, se os ve muy bién juntos...

Tom, con una sonrisa que antes desconocía me dijo: -Sí, estamos intentando volvernos a conocer, volvernos a enamorar. Porque el Tom de antes, ya no existe.

@gerardsarsa

Vejez, neumonía y olas

Quizá no podrá regresar. La vejez y la enfermedad; la pérdida de agilidad y la neumonía. Bien sabe que con atrevimiento y ganas no es suficiente. A veces uno tiene que renunciar a una parte de la felicidad. Pero recuerda aquellos días y las dudas se desvanecen: se despertaba bajo la alfombra aterciopelada del cielo, miraba desde la ventana el vaho casi transparente que exhalaba el pequeño y frío pueblo de su infancia y juventud, y acto seguido, sin apenas almorzar, se enfrentaba a la violencia de las olas rompientes, escoltadas por un semicírculo de montañas verdes. Se vestía velozmente, como el aire que empujaba las olas aquellos días, y en ellas se refugiaba de sus padres, de las broncas que siempre iban acompañadas de una intemperie de insultos y malestar. La mar le enseñaba a distraerse del dolor y de la soledad. Le susurraba que la vida podía ser un poco más densa y pasional; se situaba delante de la adversidad como una oportunidad para superarse, ser un poco más él; más libre.

Ahora, a sus ochenta y cinco años, su médico le ha dicho, con un tono grave de advertencia, que si no quiere abandonar la mar tendrá que aprender a amarla de forma distinta; huir de su furia y gozar de su tranquilidad, apreciar otro tipo de oleaje, comprarse un barco y pescar, arrebatar una parte de ella, de su fauna. Pero no. Si muere, morirá siendo él, sin privarse de su última ilusión, la más arriesgada de toda su vida: comprar un billete destino California y surfear los Mavericks.

@gerardsarsa

GRITARLE AL VIENTO

Se pregunta si aquel es su destino, si algún día volvería a ver a Sasha, su prometida. Se habrá casado con otro hombre más rico, o quizá menos desgraciado, le susurra al inquebrantable paso del tiempo. Se imagina sus labios carnosos cuando roza con la yema de sus dedos el moho de las paredes húmedas y frías. Ningún libro de historia podrá dar con el adjetivo correcto a su situación, a las injusticias que comparte con otros tantos que no han hecho nada malo, solo querer desprenderse un poco más de las cosas, ser un poco más libres, como el viento que circula siempre sin dirección, sin dejarse pisar por las voluntades del calor, la lluvia o los truenos. Los pájaros necesitan el viento; sin viento las abejas no podrían transportar la vida; el mar dejaría de ser mar sin sus olas; las palabras que le quiere regalar a Sasha no podrían circular hasta sus pequeñas orejas. El viento no es un fenómeno más, descubre detrás de los barrotes oxidados de las celdas de la cárcel de Montjuïc, observando la llanura de la cuidad condal, la nostalgia del ruido de la gente y como no, queriendo sentir una sensación que nunca dejó entrar en su interior hasta ese momento de reflexión. Quiere sentir las caricias de Sasha, pero también la fuerza del viento; el frió y el calor recorriendo cada centímetro de su piel, y no la tibieza húmeda y pudiente de ahora, que le asfixia. Aspirar el viento y que su cuerpo se llene de oxígeno. ¡Con un poco de viento sería un poco más libre! le grita al viento.

LA NOIA DEL MIRALL

Ahir vaig adormir-me quan, per fi, el cansament silencià el crit de la realitat.

Avui, una vegada més, em deixo portar davant del mirall i miro els ulls de l'altra jo.

I em recorden com n'eren de bonics i ferms els seus propòsits abans que tu marxessis.

La noia del mirall, també s'entossudeix a fer-me recordar, amb un somriure frustrat i amb un rostre desfet pel dolor, de totes aquelles respostes que em regalaves allargant els silencis, com si cada paraula hagués d'estar sotmesa a l'anàlisi i reflexió més profundes.

I em confessa, amb la veu cansada, que li agradaria viure lluny de la pell que un dia vas acariciar-li.

I finalment, admet, amb la seva condició d'esclava, que busca, però no troba mai, totes aquelles sensacions que a despropòsit no vas poder-li donar, en la pell i els petons d'un altre noi.

ADÉU, VIDA

Ploro el primer dia i em prometo que ja és suficient. Quan em sento desesparançat, escric el que em passa, el que sento i el que vull sentir. Ara només em queda acomiadar-me de tot allò que d'aquí poc ja no em pertanyarà. Tot i que els somriures s'esborraran i les experiències m'abandonaran, no vull que cap motiu ens amargui els pocs moments que ens queden; pròrrogues que valen or i llàgrimes. No permetré que cap perdó m'abraci. L'únic que desitjo emportar-me amb mi és el dibuix del contorn del teu cos nu, el sabor d'esperança que tenien els nostres llavis cada matí, i els records que vam forjar amb tendresa després de compartir els secrets més ben guardats; el tu i el jo que només coneixem tu i jo.

És el final de la meva vida, però no del meu amor. Perquè, tot i distanciar-nos, seguirem compartint moments únics, moments que quedaran gravats en l'eternitat: en aquell lloc anomenat record.

Havia arribat el moment de deixar de fugir del passat. Em deia que inventaria un nou món i abandonaria totes aquelles carícies que ja no m'abrigaven.

Llavors vas aparèixer i em vas recordar que mai no seria prou forta per poder canviar. Ets una covarda desnonada de raó que sempre dependràs dels meus petons, em deies amb un menyspreu estudiat i ferotge. I per intentar demostrar-t'ho em vas besar amb aquest orgull que sempre t'acompanya, buscant, com sempre, una nova victòria. Però aquesta vegada perdries la batalla. Seria forta. Començaria a ser jo i no un reflex dels teus desitjos.

Em vaig guarnir de confiança, sentint-me per primera vegada amb molt de temps estimada, potser perquè sabia que no entendries la meva reacció i et sentiries desorientat, incomprès... Un sentiment que m’ha acompanyat massa temps i que et fa petita i vulgar.

I et vaig dir adéu, i et vaig apartar desacraditant-te amb la mirada. I em vaig encendre una cigarreta amb parsimònia, i la vaig deixar cremar sense emportar-me-la a la boca, mentre tu et sorprenies de com n'era d'estrany que algú rebutgés la teva sensualitat i no es submís amb el teu intel•lecte. D'ara endavant els meus llavis sabrien quines coses es mereixien, encara que el meu cor et necessités i estimés els bocins del teu amor maltractat.

Per què de vegades la vida fa els ulls grossos davant d'injustícies flagrants i en altres ocasions, etziba càstigs immerescuts a la gent bona?

Com més intento tornar a la inconsciència, més conscient sóc. Només vull abraçar-me amb la solitud i fondra'm amb el pas del temps. Encara oloro l'espectre de la teva mort. Necessito que siguis un record que em vessa llàgrimes de tant en tant, i no aquesta ombra furtiva que s'imposa amb tanta vehemència, impedint-me l'existència. Però segueixes massa viva dins meu. Em reconforta dir-te, encara que no em sentis, encara que no em comprenguis, que és millor haver lluitat pels teus somnis i haver perdut que no haver estat mai una somniadora que desafiava el destí. T'admiro per aquesta incansable voluntat. T’admiro perquè senzillament eres increïblement meravellosa. Perquè eres tu.

@gerardsarsa

Vacil•lant a la frontera entre la presència i l'absència, vaig mirar-te amb sigilosa atenció a través d'aquella fotografia.
Era com si em dediquessis aquell somriure, com si només em pertanyés a mi percebre la teva felicitat.
M'imagino que és un somriure dedicat. Què hi diu, però? M'agradaria descobrir-ho, i ja posats a demanar, descobrir-te, també.
Sé que tens secrets que ni tu mateixa coneixes, però tinc l'esparança que els descobriràs el dia que ens veiem. Aquest dia serà quan deixi de creure en el destí. Quan les meves ganes decideixin venir-te a buscar perquè no suporten que només siguis una fotografia.

Fa massa que et miro amb ulls somniadors a través dels núvols. El record és la imatge més nítida que tinc de tu. Crec que pensar, mai no m'havia provocat tant de dolor. Les mans em tremolen, no sé si de fred o d'impotència, i els ulls se m'entelen, com sempre que recordo la irònica promesa que un dia ens vam fer: estimar-nos per sempre més.
Em fa por dir-te adéu i obrir el meu cor a nous somriures.
Espero que un dia ja no tingui més aquesta necessitat de tocar-te, olorar-te i recordar-te. Espero que un dia pugui alçar la vista al cel i confessar-te, mirant-te a través de l'eternitat, que sóc feliç.
Vull fer-te una última promesa: no deixar mai d'explicar-te els meus secrets. Perquè els secrets, estimada, són l'única cosa que, juntament amb els records, sempre seran nostres.

Sabia que si bé l'avui ens proporcionava calor,
el demà ens acorralaria de dolor.
No ens mereixíem estar sols de nou, però no ens quedava cap altra opció. Ho havíem intentat tot: aventurar-nos en la incertesa de les sensacions prohibides i desafiar la multitud amb les mirades, creient-nos invisibles i oblidant-nos que el món era de tots.
Potser no vaig saber donar-te la llibertat que em demanaves en silenci. Potser no vaig saber adaptar-me a tu perquè m'espantava la idea que compartissis anècdotes i somriures amb altres. Però no podia permetre que ells percebessin la teva perfecció, la mateixa que em va atrapar amb tanta força. No és que desconfiés de tu, sinó de mi. Per això et vaig abraçar tan fort aquell dia. Em pertanyies i em feia tanta por perdret... Però ho vaig fer massa fort, oi? Tant que en comptes d'abrigart-te et vaig desfer de sobreprotecció i vas cercar tota aquella entesa i llibertat, que jo no et vaig saber donar, en les promeses d'un altre.

11. Desembre 2015

El secret del teu silenci

Probablament guardar-te els secrets no va ser la millor solució per enfrontar-te a les pors. Suposo que per a tu l'opció més fàcil per seguir fingint que tot anava bé va ser callar-t'ho tot. Que egoïsta. T'escridassaria, si pogués.
Et pensaves que en sabies molt, de dissimular. Peró la insinuació esmolada en les comissures dels teus llavis em van suggerir que tenies un problema. I aquí, sí que em vaig espantar. Vas preferir amagar-m'ho i jo, que llavors ignorava la magnitud de la realitat, ho vaig entendre. Volies solucionar-ho tu sola. No em va quedar cap altre remei que empassar-me les paraules d'ànim. Espero, però, que els t'estimos que et murmurejava t'ajudessin a sentir una mica més acompanyada, que les anècdotes que t'explicava fingint que jo també estava bé mentre suportava el teu dolor, et fessin oblidar per moments les teves pors, i que quan t'espolsava els dubtes de l'esquena et sentissis més segura amb mi.
Llavors, no vas voler dir-me que res de tot allò no funcionava, ni funcionaria. No sé si va ser per por o per protegir-me. I quan vaig començar a comprendre que hi havia quelcom molt més obscur amagat darrera de tots aquells mig somriures amargs, i de les paraules tranquilitzadores, però buides d'esperança, ja va ser massa tard. Havies marxat. M'havies abandonat amb la impotència de no haver pogut comprendre el secret del teu silenci.

5. Octubre 2015

CARÍCIES

Sempre recordaré aquell instant que vaig decidir abandonar-me per sempre més en el plaer. Com les carícies dels teus dits dibuixaven remolins sobre les meves galtes. Com aconseguies fer màgia sense casi tocar-me. És difícil, però, recordar tot allò que em feies sentir: potser perquè no pensava en res, potser perquè no em preocupava per res, o potser perquè en aquell moment, jo deixava de ser jo i em convertia amb algú millor. Tu m'ensenyaves tot això.

SENSE POR A CAURE

3. Agost 2015

Tot i no tenir-te, sóc feliç. Encara que només siguem el record dels contactes càlids a les epatlles i les mirades que prometien despertar-nos junts algun matí, sé que algun dia podrem tancar el nostre deute segellant-lo amb petons discrets i volar com ho feia l'ocell del parc que ens vam prometre ser: lliures i sense por a caure.

2. Juliol 2015

LES NOSTRES MANIES

Teníem moltes manies: marxar de casa sense claus, passejar pels carrers estrets i sense nom d'Hamburg, no sopar si això suposava deixar de fer altres coses, parlar fins massa tard de temes absurds que ens feien riure com dos adolescents i sobretot; perdre la noció del temps en cada somriure i carícia desproveïda de paraules.

PROJECTE HAMBURG

26. Juliol 2015

L'ESSÈNCIA DEL TENIR

I de fet, Raquel, és que vam decidir viure d'aquella manera: amb pocs diners i molt d'amor. Potser la nostra decisió no va ser la més encertada, preò creu-me quan et xiuxiuejo, nit rere nit, que sóc el que sóc gràcies a tu, gràcies al camí que hem fet junts. I tot i no tenir res més que els nostres llavis de coixí i les nostres paraules d'abric, ho tenim tot. Vam acumular experiències, i ara som rics. Vam col·leccionar petons, i vam guardar (i encara guardem) les nostres ganes de viure.

10. juliol 2015

MIRADES

M'enamoro de les mirades robades a la distància, mirades que connecten involuntàriament i que per una estranya raó, deixen al descobert a l'altra persona; què pensa i què sent, com es comporta i com és realment. Mirades que són més que mirades: OPORTUNITATS. Mirades que desprenen una força capaç de veure el reflex de la teva silueta en els ulls de l'altra persona...Mirades que més que mirades, són regals.

15. març 2015

ELLA

Ella era la que sempre aconseguia tot el que es proposava... La seva filosofia es resumia en: <La força i la persistència m'ajudaran a ser la persona que sempre he desitjat ser...> Fallava i tornava a fallar però mai, en cap circumstància, no abaixava els braços... Perquè sabia que la vida consistia en esperar. Esperar els fruits del seu esforç. Cada gota de suor que s’havia eixugat amb la roba sangonosa del sofriment, proclamava la proximitat d'obtenir allò que tant havia esperat.... Un fil de veu li repetia constantment que renunciés a l’espera, que no valia la pena lluitar amb cor i ànima si no tenia assegurada la recompensa. <Et trobes cansada, perquè continues sofrint d’aquesta manera?> Però la seva condició de guerrera no la feia vacil·lar. Llavors una segona veu, convençuda i profunda, li recordava el perquè era una persona admirada: <La felicitat, només pertany a aquells que s’atreveixen en anar-la a buscar i no renuncien a ella després de veure que no serà fàcil aconseguir-la...>

Ara és la investigadora que des de sempre havia volgut ser. Rica, però no per això, egocèntrica. Continua essent la noia humil que vaig conèixer aquella nit al port de Cadaqués , la que sempre havia i encara vol traspassar els límits de les seves possibilitats, la inconformista... La que no accepta petites dosis de plaer quan sap que pot aconseguir grans porcions de felicitat. Així doncs la seva vida es resumeix en escalar els desitjos més inaccessibles dels seus somnis.

21. desembre 2014

L’enigma

I escric mentre em mullo els llavis secs de tan protestar contra les injustícies de la vida. I ho faig sense salivar, doncs prefereixo que el whisky sense gel s’encarregui de fer la feina bruta, la de no pensar... No busco diners ni cap fortuna material...Si aquest fos el meu propòsit, de ben segur que seria més feliç durant un temps però a la llarga acabaria com un borratxo empresonat per culpa del plaer immediat... O seria una víctima més de la insatisfacció constant, d’un voler més i més que no té fi i a la llarga, et reprimeix i t’enfonsa cap un mar negre de béns materials oxidats. Només demano el que un dia se’m va prometre, tots aquells efectes universals que venen presidits per una causa...Allò que és immutable (o ho volen fer creure, ja no ho sé...) ¿Em van enganyar quan em van explicar que la senzillesa i les oportunitats depenien directament de la persistència, de la fe i del grau d’esforç? Suaré i potser perdré, però seguiré treballant per tal d’aconseguir el que més desitjo, allò que, egoistament, crec que em pot conduir cap a la felicitat. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i potser els fruits de la meva persistència es fan esperar, qui sap.

19. desembre 2014

Deixem-nos emportar per la fantasia impossible. (saga del mes de l’amor, escrit nº 1)

Era una jove casada de 30 anys que no podia deixar-se emportar pel desig més pur de la passió. Dedicava la seva vida al seu fill de 5 anys. Dia i nit, sospir rere sospir. El seu home arribava a les dotze de la nit i no la satisfeia mai, ni amb paraules ni amb sexe.

La rutina la deteriorava, molt lentament.

Jo vaig ser l’espurna que va encendre la flama del seu entusiasme. Ens vam conèixer per una d’aquelles casualitats entre un milió...Gràcies a mi, ella va voler tornar a estimar la vida, va voler tornar a volar sense ales.

<M’has enamorat> em xiuxiuejava cada nit després de fer-li l’amor. <M’he enamorat de tu, de la teva joventut, de les ganes que tens de viure... Però el que més m’ha atrapat és la teva manera d’entendre el món, sembla com si haguessis viscut tota una vida>.

Ara, estirats al llit, li acaricio l’avantbraç amb molt d’afecta, cada centímetre de la seva pell és càlida i suau.

<Marxem lluny d’aquí, deixem-nos emportar per la fantasia> li dic amb una veu segura.

<I què vols dir?> Li pregunto confús, és la primera vegada que no la comprenc.

< No ho sé, però has de comprendre-ho...He de pensar pel bé del meu fill, pel seu futur. És hora de deixar enrere aquest present que desemboca al plaer immediat de la irracionalitat.

<Sí, ho puc arribar a comprendre, de veritat...És més, crec que ho comprenc... però el que no entenc és perquè has tardat tant a dir-m'ho...>

<Perquè t'estimo. I no li he pogut fer cas al sentit comú quan el corrent del desig t'arrossega cada dia des del cim fins al mar. Però vull deixar de baixar pel corrent i endinsar-me a l'oceà, abstenitn-me de l'adrenalina de la passió que em dónen les teves carícies proveides d'amor.>

<No m'abandonis> vaig pensar en veu alta. I vaig plorar mentre la seva silueta reflectida amb la penombra abandonava l'habitació, per sempre més.

18. desembre 2014

La diferència entre tu i els altres.

L’assignatura de la Vida consisteix en viure el present mentre construïm un futur. Els fonaments teòrics són molts senzills però el desenvolupament dels principis pràctics resulten ser molt més complexos.

1. <Tots els alumnes haureu de proposar-vos un repte que us faci il·lusió> va dir-nos molt seriosament la Vida.

- I tots vam complir, tots vam fer aquest primer pas.

2. <Ara, tots vosaltres haureu de cultivar permanentment els bons hàbits per tal d’arribar a aconseguir aquest propòsit mitjançant la valentia i la persistència.>

- Impressionant, després de dos mesos vaig observar que quasi bé tothom havia abandonat. Jo no era un d’ells. Jo sabia que valdria la pena lluitar...

3. <Finalment, haureu de fer una última cosa: perseguir per sempre més el vostre somni i no abandonar-lo fins que l’aconseguiu>.

-Passats deu anys, només quedava jo... On eren els altres?

4. Felicitats, ets l’únic que has aprovat l’assignatura. Has aconseguit tot allò que et proposaves?

-Sí.

5. I com et sents?

-Eternament feliç...Però com és que sigui l’únic? -Vaig preguntar-li, confús.

Tu, a diferència dels altres, no has tingut por a enfrontar-te sol contra el món . Has entrenat la teva ment i l’has dotada de seguretat. T’has enfrontat al fracàs perquè no volies quedar-te amb la sensació de: <Què hagués passat si hagués estat una mica més valent?>

16. desmbre 2014

L'experiència "negativa"

Tot seria més fàcil si des del principi m’haguessin dit que la vida no és senzilla...si no m’haguessin parlat de l’amor i de la seva força, si no m’haguessin intentat inculcar unes ideologies tan aïllades a l’espiritualitat. Si m’haguessin advertit que el mal te més força que el bé...però què és una vida sense frustracions?

Una vida buida, un estancament evolutiu, un caminar sense construir un futur...

Allò que, en part, et fa gran a la vida és caure en la desgràcia i saber afrontar-la. Desitjar una vida fàcil és sinònim a voler una vida monòtona.

A mi m’agraden les muntanyes russes... El dolor insofrible i l’èxtasi de la passió...Una vida lineal em privaria de ser feliç, en essència. Complir anys sense acumular desgràcies significaria aïllar-me de l’evolució personal. No sabria valorar el dolor i per tant, no podria convertir-lo en experiència...I no parlo d’una experiència negativa sinó d’una font de saviesa interna provinent d’aquesta...

4. desembre 2014

No estudiar la vida

L’experiència em diu que no estudiï per l'exposició oral. Només em llegiré el treball un parell de vegades i subratllaré les paraules clau, després ja m’estendré en explicar el contingut , a la meva manera, com si li expliqués a un amic mentre fem la cerveseta al bar...Ser del cert que si “empollo” cada una de les paraules que tinc escrites en el guió, em posaré nerviós i m’equivocaré. A la vida doncs, passa el mateix. Com més planificada la vols portar, més pateixes. A la mínima que alguna cosa totalment insignificant no surt com desitjaves, et poses nerviós. Seguidament aquest nerviosisme es vesteix de dolor i conseqüentment en sofriment crònic... I què més dóna si en comptes de pronunciar “No obstant això” et surt un simple “però”? Ens empresonem exigint-nos una sèrie de coses que ens han de portar, de la mateixa manera que si no ens les haguéssim exigit i de manera molt més simple, a la felicitat...
I tu? Ets un “empollón” de la vida o simplement, prefereixes entendre que no tenim temps per estudiar-la i controlar-la?

3. desembre 2014

El camino de un proceso evolutivo.

Pensaba que estaba por encima de un mundo idílico que no me daría nunca la espalda por razones de injusticia o por la claudicación de mi moralidad…Y es que mi mundo ficticio era muy distinto al real;más seguro y asequible pero a la vez,poco productivo y a largo plazo, menos placentero.

Antes me sentía acorralado por una espesa niebla de inmadurez que pronto, como consecuencia de un continuo historial de experiencias durísimas, retiraría de mi ennegrecida personalidad sin siquiera pedir permiso . Ahora tenía la certeza que llenaría de felicidad mi caminar por la vida vaciando un saco lleno de desilusiones, frustraciones y vivencias que se quedaron a medio camino, perdiéndose en el olvido de los recuerdos e ilusiones por vivir… De hecho, los primeros cambios hacia un mundo mejor y a la vez, más objetivo, ya se manifestaban tímidamente con la apreciación del amor. Si antes ese sentimiento tenía un significado abstracto, ahora recobraba un color vivo rojizo, como el de una llamarada ardiente de pasión desencarcelada.

Aprendía día a día de las experiencias negativas, que a la larga, se transformaban en positivas. Pues me ayudaban a mejorar y a evolucionar...El secreto de mi felicidad era fácil de obtener pero serían muy pocos los valientes que se atreverían a reconocer su falta de plenitud emocional y por lo tanto, su falta de gozo, de sueño y de sacrificio por las cosas realmente importantes que pasaban por su lado sin prestarles la mínima atención. Ese reconfortante sentimiento de conformidad espiritual había inhibido hasta entonces mi potencial, haciendo que no pudiera alcanzar mi máxima felicidad. Otros habían decidido no conformase y yo había aprendido de ellos expulsando de mi mente la más audaz y mortífera enfermedad: el miedo.

Había invertido mucho tiempo en reflexionar sobre cómo deshacerme del temor para que pudieran crecer las virtudes universales del hombre. Lo que antes era tierra desierta en la cual, las semillas eran incapaces de brotar con elegancia, ahora, dicho lugar se había convertido en un oasis particular donde crecían las plantas más bellas del universo...

Següent